A què ens hem d’acostumar? A què hem d’acostumar als nostres infants?

Fa temps que sento aquesta frase com el gran motiu que justifica moltes de les intervencions pedagògiques que fem a llars d’infants, escoles, instituts i altres centres d’ensenyament sigui reglat o no.

I és que certament les persones som animals de costums. Ens agrada tenir certes rutines que ens donen tranquil·litat i seguretat. El nostre cervell descansa més quan sap allò que està previst que passi i reacciona davant l’imprevist com un perill al que cal tenir present i que molts cops ens paralitza.

Però són sanes totes les costums? Què tenen a veure les costums amb aquesta idea de què cal créixer i madurar perquè ens acostumem. La pregunta seria a què ens hem d’acostumar? A què hem d’acostumar als nostres infants?

Quan faig aquesta pregunta a mestres i pares la resposta que rebo va en funció de l’edat de la criatura. Dels 0 als 3 s’han d’acostumar que la mare i el pare no poden estar sempre al seu costat i, perquè s’acostumi, tenim muntada una extensa xarxa de llars d’infants que cobreixen les necessitats d’amor i cura que requereix aquesta edat en un horari suficientment extens perquè mares i pares puguem treballar en unes feines que, en una immensa majoria, no ens deixen satisfets ni ens aporten gran benestar emocional, tot i que, en alguns casos, tampoc tots, sí econòmic. Però ens hi acostumem.

Dels 3 als 6 s’ha fet una gran feina reivindicant el joc dins l’etapa infantil i cada vegada són menys els espais plens de taules i cadires en aquestes edats i més els que aposten per l’organització per racons o per ambients. Però tot i així, continua la tendència d’ensenyar-los continguts més o menys pautats perquè s’acostumin a quan aniran a primària.

Entre els 6 i els 12 els tenim asseguts llargues hores en cadires i taules, ensenyant-los continguts que no sempre encaixen amb les seves inquietuds i proporcionant-los en ocasions deures que no poden ser viscuts des del plaer d’aprendre, perquè s’acostumin a quan vagin a secundària.

I quan són a secundària ens comencem a distanciar d’ells (el seu desenvolupament personal ja porta que es distanciïn de nosaltres, però nosaltres contribuïm sobiranament a què la distància esdevingui un fet palpable) i llavors sí, els omplim de deures també perquè s’acostumin, i quan pregunto en aquest punt a què, moltes vegades la resposta és a què cal esforçar-se i treballar dur en aquesta Vida.

Quins missatges estem transmeten als nostres petits? Quines costum volem que arrelin en ells?

Què volem que formi part de la seva Vida de manera automatitzada? Què volem que li doni tranquil·litat i seguretat? On som nosaltres en tot aquest procés? I quan dic nosaltres em refereixo a tots nosaltres, pares, mares, educadors, mestres, entrenadors i totes les persones que els acompanyen en el seu créixer. La pregunta seria què aporten aquests costums a les nostres criatures? Com els ajuden a créixer?

Moltes vegades miro als adults i la veritat és que la imatge que veig, en general, no és una imatge agradable. No veig gent que s’esforci amb la voluntat de fer feliç a l’altre amb les seves accions, amb la voluntat de què la seva feina sigui cada dia una miqueta millor que el dia anterior, mirant de deixar en l’altre una petjada que serà inesborrable per la seva qualitat i bondat. I no dic que no n’hi hagi, senzillament que no és el que abunda malgrat sé que tots som bones persones i apreciem quan algú fa el gest. Tindríeu ganes de créixer veient-nos a nosaltres mateixos com a model? Doncs això és el que veuen els nostres fills cada dia. A quina imatge de l’adult volem que s’acostumin?

Quan la meva filla de 13 anys em demana perquè les seves cadires són tan incòmodes mentre que la del profe, que està infrautilitzada perquè no sempre seuen i perquè quan ho fan estan molta menys estona que ells, és bastant més còmoda, no sé què respondre. La seva reivindicació és d’una lògica aclaparadora i em nego a dir-li que és perquè s’acostumi a què li faci mal l’esquena quan sigui gran.

Des de la Universitat Vivencial ens fem aquestes i altres preguntes a les que donem resposta, cadascú la seva, des de l’aturar-nos i mirar la relació que tenim i la que volem tenir amb els nostres joves i infants, des de les vivències que cada mòdul ens aporta i des dels diàlegs que fem els dissabtes d’allò que és quotidià.

Maite Fonollosa

Co-directora pedagògica de la Universitat Vivencial